"PERDENT GUANYAREM"

QUIM GIBERT 

Per interessos generalment comunitaris, des de l'època dels romans el desviament de rius ha estat una constant en el decurs de la història. Per canviar el curs d'un riu sovint s'opta per apilonar pedres en forma de mur de contenció. I d'aquesta manera establir noves ribes en el sentit que convé dur l'aigua. Mentre s'aixequen aquestes parets tens la sensació que perds el temps, que l'aigua s'escolarà irremeiablement entre el pedregam. Però també és cert que a base d'anar col·locant i encaixant les pedres arriba un moment que tot d'una el riu fa un tomb i acaba encarat cap on volies desviar-lo.

 Quan és en favor d'un bé comú, lluitar per reconduir la força d'un riu esdevé un repte amarat d'emocions. Tant com ho era per Marta Pessarodona fer un poema combatiu en ple franquisme: «la temptació no es podia resistir» (Lletres, núm. 40). Si la dictadura espanyola va fer figa fou gràcies als que feren parets de pedra per fer girar el corrent fluvial cap a la democràcia.

El pitjor que li pot passar a una persona, a un país, és caure en la buidor, no sentir. Ser gernació en lloc de nació. En rigor, es parla de l'horror vacui com a quelcom insuportable. I és que als mortals ens agrada sentir coses. Per això, sovint intentem repetir la intensitat d'uns sentiments que ens han fet vibrar.

En aquesta línia, l'historiador Enric Pujol detalla que el procés obert a París (1927) contra Francesc Macià i els seus seguidors, arran dels fets de Prats de Molló, va ser «emocionant, frenètic, apassionant» (Sàpiens, núm. 84). El ressò judicial fou tan impactant que el mateix Macià va dir: «perdent, guanyarem». I, certament, el mite de l'Avi es va gestar en aquest context.

Un bé de Déu d'emocions és el que vaig notar el capvespre abans de la consulta independentista d'Arenys de Munt. En aquest ambient, un veí del poble va dormir més tranquil havent anat a comprovar que en uns terrenys de Can Gelpí, a hores d'ara una urbanització dels afores, no hi havia cap grupuscle de Falange Española acampat. I l'endemà, qui més qui menys va veure que els falangistes no eren «com gegants», malgrat que en va córrer la brama. I és que el 13-9-09, encara que la processó anés per dins, fou un dia emocionant per a la majoria d'arenyencs. El periodista Vicent Partal va escriure: «Vaig veure àvies que anaven de bracet amb una papereta tremolosa a la mà i xiquets que es volien fotografiar amb el pare ensenyant a tothom que votava sí. Gent que plorava pensant en els qui no havien pogut arribar a veure aquell dia i gent que s'abraçava i ballava pel carrer amb els ulls brillants i desperts» (Vilaweb, 14-9-09).

Ben mirat, les pressions i les amenaces, tant de l'Estat espanyol com de grups feixistes, no han aconseguit altra cosa que reforçar emocionalment el camí vers la llibertat. El repte actual, gaudir d'un dret tan democràtic com el de decidir, és una oportunitat. I és que ara de raons atractives per lluitar n'hi ha tantes o més que contra el que va ser el franquisme.

No haver-nos adaptat mai a una Espanya que ens anul·la i, en conseqüència, reaccionar davant d'aquest greuge ha estat una actitud altament creativa. És a dir, un senyal de salut col·lectiva. El nostre vincle amb Catalunya ha resistit bé les estocades d'un passat advers. Hem pogut feliçment neutralitzar un bon grapat de traumes. No ens fa por l'estimball perquè serem capaços de vorejar-lo. El cor batega il·lusionat. La nostra vitalitat és admirable. Això explica que moltes viles i ciutats no hagin dubtat a promoure, a posar la seva pedra, convocant el 13-12-09 noves consultes sobiranistes. Amb aquesta mera decisió municipal ja podem parlar d'un cert èxit. De fet, a la vida el no sempre el tenim. Juraria que hem començat a desviar un riu cabalós.

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans.