"MÉS ENLLÀ DE L'EGO "

QUIM GIBERT

L'Himàlaia és una serralada farcida de llogarrets, on la gent es necessiten els uns als altres a fi i efecte que les seves vides siguin més confortables. Segurament això expliqui per què Els quatre amics lleials sigui una faula de transmissió generacional que la saviesa popular del Butan ha divulgat entre la canalla. El conte comença quan un faisà de llargues plomes virolades troba una llavor i decideix plantar-la. Mentre grata en el terra per fer-hi un clot, se li acosta un conill blanc d'orelles grosses i li demana si el podria ajudar. L'oferiment li va com l'anell al dit perquè al faisà li manca algú per regar la futura planta. El conill ho accepta de seguida tot orgullós, tenint en compte que quan vingui l'estiu haurà d'anar sovint al riu a cercar aigua. Un mico pelut s'adona que el faisà i el conill van atrafegats. Fa un bot de la branca d'allà on penja i també s'ofereix per a fer quelcom. Ell mateix es diu que podria adobar periòdicament el plançó i arrancar-ne la mala herba. En aquell instant passa per l'indret un elefant d'allò més gris que, tant si com no, es brinda a exercir de vigilant per tal que ningú es pugui cruspir el brot.

Es tracta de quatre animals amb poques coses en comú però amb un bon olfacte: vetllar per aquella plantació vol dir que un dia es transformarà en un arbre fruiter. La faula prossegueix quan, amb el temps, arriba a donar tanta fruita que és confós amb un desmai. En rigor, a l'hora de fer la collita l'elefant convida al mico a pujar a la seva esquena perquè així tindrà les branques més a l'abast. Al seu torn, el mico allarga la mà al conill cap a la seva espatlla. I aquest darrer també facilita que el faisà se li enfili a sobre per poder estirar la fruita en condicions. Aquests equilibrismes compartits, que ens recorden el món dels castellers, tendeixen a ser la via més pràctica davant dels desafiaments que ens desborden. En essència, els castells humans s'aixequen quan hi ha una agrupació de persones formant una massa compacta, coneguda com pinya. Sense aquest pas previ, no pugen els segons ni els que vénen després. El filòsof Francesc Torralba pensa que hi ha projectes que depenen d'una potència que té els seus efectes en el grup «no n'hi ha prou amb l'esforç individual, amb el projecte singular, sinó que cal enllaçar-se, fer pinya, com en els castells, i suportar el pes amb confiança i sentit de l'humor. Perquè l'anxaneta arribi a dalt del castell, cal molta base, molt equilibri i fe en tots» (dins el llibre L'esforç). I és que assumir la quantitat justa de responsabilitat, a l'estil d'orquestres i conjunts esportius, produeix resultats interessants.

El FC Barcelona de la Lliga 2008-2009 és un exemple d'aquest cooperativisme exitós. En aquesta línia, Pep Marí, psicòleg especialitzat en alt rendiment, diu que per crear un equip guanyador s'ha de transcendir l'ego de cadascun dels esportistes. Per Marí, pot ser superior a aquest ego individual la bellesa del sistema de joc, en què qualsevol pot acabar les jugades, en què qualsevol pot ser el protagonista: «si els jugadors interioritzen aquest sistema i el practiquen, juguen tan bé que experimenten una gratificació més gran que la de l'ego (...) són uns tipus que estan buscant l'essència del futbol, per sobre del lluïment individual» (El Periódico, 13-5-09).

Catalunya avançarà cap a la sobirania en la mesura que tingui prou sentit de país, un teixit de complicitats sòlides i una voluntat insubornable. Serà així quan la gratificació que experimentarem, en tant que independentistes catalans, esdevindrà més gran que la del nostre ego. El món també progressa quan fem realitat, en matèria de justícia entre nacions, el que només eren somnis.

*Quim Gibert, coautor d'El despertar dels Països Catalans.