"La democràcia ideal" 

SEBASTIÀ ALZAMORA 

Dir, com diuen alguns, que l'Estat espanyol és un Estat feixista és fals, però afirmar, com fan uns altres, que és un Estat plenament democràtic és mentida. Si algú en té cap dubte, només ha de fer un cop d'ull al cas com un cabàs del diari Egunkaria (acabo d'escriure una redundància perquè Egunkaria vol dir, precisament, Diari; de fet, la capçalera completa es deia Euskaldunon Egunkaria, és a dir, el diari dels parlants d'eusquera). L'Egunkaria era precisament això: un diari editat íntegrament en eusquera, el primer que existia en tota la història del País Basc. Va sortir al carrer l'any 1990; el 2003 fou tancat per ordre del jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo, sota acusació de pertànyer al conglomerat d'empreses que formaven part de l'anomenat entorn d'ETA.

El 2003 era el tercer any triomfal del segon mandat de José María Aznar, el de la majoria absoluta, els peus damunt la taula en companyia de l'amigo George Bush i el setge de criminalització de tots els nacionalismes que existissin a la península Ibèrica que no fossin l'espanyol. Amb el nacionalisme basc ho van tenir molt fàcil: només es tractava de fer aparèixer tot el nacionalisme basc, d'esquerres o de dretes, moderat o del morro fort, com a part integrant d'aquest entorn d'ETA. Millor encara: eren sospitosos de formar part de l'entorn d'ETA totes les opcions ideològiques que no fossin la que representava el PP, els socialistes inclosos: eren lluny encara els dies agredolços de l'actual matrimoni de conveniència. La memòria és voluble; en aquells dies les coses anaven així. A la Moncloa es van arribar a tenir fantasies força sòlides a propòsit de la suspensió de l'autonomia basca, i no cal dir que la sospita de connivència amb ETA es va traslladar ràpidament al catalanisme en general, i en particular a ERC. Amb motiu de la formació del primer tripartit -que entre les seves raons de ser tenia la de fer d'oposició al corró absolut del PP, que havia de guanyar les imminents eleccions fins que l'11-M va capgirar la situació-, l'enyorat Zaplana va arribar a dir que es tractava d'un pacte de govern il·legal i que Maragall s'exposava a acabar empresonat. Més endavant, quan el PP ja no governava Espanya, la llufa terrorista persistia i l'igualment entranyable Acebes va afirmar que el nou Estatut de Catalunya estava tutelat per ETA. Grans moments d'harmonia constitucional.

En fi, enmig d'aquesta comèdia el mínim que podia succeir-li a un diari editat en eusquera era ser desmantellat sota una falsa acusació de col·laboracionisme terrorista. Tan falsa, que la suspensió de publicació, que només era de sis mesos, es va haver d'anar renovant factíciament cada mig any fins que la societat que feia possible l'Egunkaria es va haver d'extingir. Tan falsa que els detinguts -amb Martxelo Otamendi, director del rotatiu, com a cap visible- van haver de ser deixats en llibertat sense càrrecs al cap de pocs mesos del tancament. Tan absurda, que ara Otamendi i els seus companys han de comparèixer davant el jutge després que la fiscalia hagi renunciat a presentar cap mena d'acusació perquè la instrucció de Del Olmo no tenia on agafar-se: només acusen uns particulars coneguts com a Associació de Víctimes del Terrorisme i uns que es fan dir Dignidad y Justicia, solvència contrastada. I tan miserable, que els acusats arriben a judici denunciant tortures de la Guàrdia Civil. Espanya, o la democràcia ideal.