"Tots al carrer, i què més? "

VICENT SANCHIS

El Pasqual Maragall postpresidencial, crepuscular, és un personatge altament atractiu. Es va enfrontar al seu partit, se’n va anar i de tant en tant les deixa anar amb una alegria que molts hauríem volgut anterior. Diumenge en aquest paper tan digne va proclamar la necessitat de la revolta contra una retallada –la previsible del Tribunal Constitucional contra l’Estatut– que ningú sembla acceptar a Catalunya. Ningú, tret de qui ha presentat el recurs, no cal dir-ho. La crida presidencial ha estat llavor de nap en terra adobada. Ràpidament, ha començat a muntar-se la parada.

 Amb Maragall han començat a vetllar armes els expresidents Pujol, Barrera i Rigol. Línia clara. Aquesta manifestació és necessària i serà històrica. Dit tot això, que no és poc, cal remirar-se els papers. Pujol i Barrera, en una conversa-llibre, clarivident, i Rigol, en un article publicat no fa gaire, adverteixen contra l’art efímer. Construir grans torres de vida breu o muntar manifestacions de ressò immediat però curt només garanteixen salvar la dignitat. Però l’endemà de la nova gran manifestació hi haurà un Estatut retallat i un Constitucional molt pagat d’ell mateix. Un PP satisfet i un PSOE descansat. Per tant, molt honorables presidents, fem-la i armem-la ben grossa, però pensem també en l’endemà. Que serà lamentablement constitucional i retalladament estatutari. 

"BENVINGUT, PRESIDENT MARAGALL"

SALVADOR COT
 
L’endemà del referèndum que va ratificar l’Estatut, l’estiu del 2006, l’aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va comparèixer davant dels mitjans de comunicació per fer una declaració rotunda: “S’ha acabat el victimisme”.

Va ser el cant del cigne d’aquest terme. Victimisme va ser el concepte estrella que va utilitzar el PSC, de forma permanent, per atacar el catalanisme en general i Pujol en particular durant més de vint anys. Victimisme era reclamar un tracte fiscal just i victimisme era exigir qualsevol mena de reconeixement polític. I, sobretot, victimisme ha estat, durant molts anys, denunciar les estratègies neoespanyolitzadores dels diversos secretaris generals del PSOE.

L’última vegada que s’ha utilitzat la idea del victimisme en el debat polític va ser, curiosament, el passat mes de novembre, quan José Luis Rodríguez Zapatero va recuperar el terme per utilitzar-lo en el debat del finançament: “Montilla s’ha deixat portar per un discurs victimista, més propi dels partits nacionalistes, quan d’ell s’espera que faci pedagogia”. Això deien, una vegada més, des de la Moncloa.

Només han passat tres anys des d’aquella proclama contra el victimisme de l’aleshores president de la Generalitat i ara el mateix Maragall està decidit a encapçalar la resposta cívica i política a l’enèsima retallada que es decideix des d’un dels mil despatxos de Madrid. “No és això, companys no era això” escrivia aquest diumenge Maragall a l’AVUI. I convidava tothom a sortir al carrer.

Val més tard que mai, així que benvingut, president Maragall, al cantó dels que han estat acusats de victimistes. I, vés a saber, potser al final us heu adonat que els que es referien a “l’immens desastre de l’Estatut” i acusaven Zapatero d’“espanyolista demagog” no anaven tan desencaminats. Vós ja m’enteneu.

" ESTATUT, MANI, UNITAT"

PATRÍCIA GABANCHO 

És regla general dir que no val la pena parlar de l’Estatut, que és un rotllo, que la gent passa. Però això em sona a argument del PP, que sempre fan un gest com de saber de què va i diuen: “Però si els catalans no van voler votar l’Estatut...” El finançament se suposa que tampoc interessa a ningú (1% de preocupats a les enquestes) i després resulta que el PSC hi posa tota la carn de la seva pròxima campanya . Hem de vigilar amb quins arguments ens desmobilitzen, de manera que parlem-ne, de la mani que proposa en Maragall. M’encanta aquesta dignitat. I les ganes de brega. No m’hi faria forta amb el format, però caldrà moure la gent que comença a pensar que no tota la política l’han de fer els polítics en solitari i que estan disposats a ser-ne un contrapunt crític.

Ara bé: no defenso la unitat a tota ultrança. Unitat de qui amb qui? De què amb què? A la pràctica, els dos grans partits que volen dirigir el país s’assemblen molt, però hi ha una diferència fonamental: José Montilla creu en Espanya i treballa perquè Catalunya s’hi acomodi; Artur Mas no hi creu, o no gaire, només que no sap ben bé què fer amb aquesta descoberta. Sembla un matís, però és molt important, perquè per més que facin junts una part del camí, el punt d’arribada està als antípodes. Vénen d’una mateixa aposta –l’Estat de les autonomies– però Montilla treballa perquè no calgui aplicar mai el dret a decidir que defensa Mas. I per això, quan des de Madrid arriba una petita esgarrapadeta de gestió, Montilla ens la presenta com una gran victòria. Jordi Pujol feia el mateix (i el PSC li ho retreia) i per això Pujol diu que el procés autonòmic està esguerrat, però que Espanya encara ens ha de fer una nova proposta. Segur? Hi hem de tornar a caure, president?

Llavors, si el punt d’arribada és tan distant, per què ara que Espanya en fa una de les seves hem d’anar junts a la mani? Aquesta unitat, tant li fa a Espanya: amb els diputats del PSC hi compta des del primer dia, i només li importa que surtin els números al Congrés. Estaria bé que, per una vegada, el PSC defensés a Catalunya igual que defensa a Espanya i s’abstingués de manifestar-se darrere del senyor Pasqual Maragall.