"Ticino, les terres altes"

QUIM GIBERT

 
«San Gottardo: fotografata una marmotta albina». Aquest és un dels titulars estiuencs del Giornale del Popolo, diari de la Suïssa italiana. La crònica és presentada com una raresa de la natura, tot i que el redactor reconeix que també és possible detectar-hi ocasionalment altres animals albins (guilles, cabrits, cèrvols...). En el Ticino, nom oficial del cantó confederal, han de treure les notícies de sota terra, hàbitat natural d'aquests rosegadors, arran de la pau que es respira. En rigor, la Heidi demanava cantant al seu avi «per què jo sóc tan feliç». La tranquil·litat helvètica quedarà trasbalsada precisament en el massís del St. Gotard quan comencin les obres del túnel ferroviari que unirà en dues hores i
quaranta minuts la ciutat de Zuric amb la de Milà. La seva longitud serà de 57 km., amb la qual cosa es convertirà en el túnel més llarg del món. El periodista Quim Torrent assenyala que l'obertura d'aquest corredor ferroviari tindrà conseqüències més enllà de Suïssa i Itàlia: «connectarà els ports italians amb el centre i el nord d'Europa» (Avui, 13-7-09).

«Això sí que són muntanyes», sento dir a uns catalans entusiasmats a conèixer els estanys d'aquesta part meridional dels Alps. I és que Suïssa és el país més muntanyós d'Europa (Catalunya és el segon). La fresca dels cims convida a enfilar-s'hi quan en el pla la calor és forta.
Suïssa és un referent europeu perquè ha sabut sintonitzar progrés i estima per la natura. Aquest savoir faire també l'ha aplicat en el tractament de les seves llengües autòctones. L'exemple del Ticino és prou explícit. Es tracta d'unes valls de parla italiana, conquerides pels confederals al Duc de Milà en el segle XV, on l'única llengua oficial és la de Dant. Tan cert és que uns ciclistes austríacs que s'han mig perduts pregunten, en adonar-se que tothom parla italià, si són a Suïssa o a Itàlia. Cal tenir en compte que l'alemany és la llengua de la majoria del cantons suïssos, però aquesta predominància lingüística en cap cas inferioritza els cantons restants de parla francesa, italiana i retoromànica (o romanx). L

L'assagista Joan Francesc Mira remarca que d'això se'n diu territorialitat, normalitat, respecte:
«curiosament els suïssos no tenen escrit aquest principi a la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s'encarreguen d'aplicar-ho fins a les últimes conseqüències» (dins el llibre Cap d'any a Houston, Texas). Mira afegeix que els anys 70 el Jura es va separar del cantó de Berna: «després d'un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la llengua francesa fora de l'abast de l'alemany».

La Sra. Lina és una octogenària natural de Basilea, ciutat suïssa de parla alemanya, però resideix des que es va jubilar en un veïnat d'aquestes alçades alpines, que al pic de l'hivern la neu deixa incomunicat. Va haver d'aprendre italià de gran. Té un aire d'exhippy reconvertida en cooperant. És una enamorada del seu hortet, on diu que la feina mai se li acaba. De la collita del matí ens fa un sopar d'alt valor nutritiu, segons assegura. Però el més deliciós han estat les postres: gerds amb un pastís de xocolata que per moments m'ha retornat a la infantesa. Si de Suïssa en diuen la pàtria de la xocolata espessa, el símbol del Ticino és la gasosa. És possible que algú relacioni el nom de Ticino amb la primera de les quatre batalles que el general cartaginès Anníbal va guanyar als romans a partir de l'any 218 aC. I és que Ticino també és la denominació de l'afluent més cabalós del riu Po.

Però l'escomesa militar, amb paquiderms inclosos, es va produïr a Pavia, al sud de Milà, no massa lluny d'allà on els dos rius conflueixen.

*Quim Gibert, coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?