"GAT ESCALDAT DE L'AIGUA TÈBIA FUIG"

QUIM GIBERT


En un passatge d'El llibre de la selva, Mowgli és segrestat per una colla de micos grisos. Incapaços de rescatar-lo, la pantera Bagheera i l'ós Baloo es veuen obligats a demanar ajut a Kaa, una vella pitó. I, certament, quan els micos s'adonen que Kaa entra en acció, fugen cames ajudeu-me envestint-se els uns als altres de tan espantats. Instants més tard, Mowgli recupera la llibertat. Probablement Rudyard Kipling, l'autor del conte, coneixia el pànic que habitualment tenen els micos a les serps.

Alguns etòlegs són del parer que el desenvolupament dels micos requereix que hagin après per observació, de ben menuts, la conducta de por en la seva mare o en altres primats. El mecanisme de la por, que els va servir per protegir-se de les espècies verinoses, ha estat d'utilitat entre els simis de cua llarga per adaptar-se i sobreviure a l'entorn. I és que en un passat llunyà aquests rèptils van suposar una amenaça real. Això explica que encara avui els micos emetin conductes de por en presència de serps, tot i que d'aleshores ençà ha disminuït considerablement el perill atès que en l'entorn actual el contacte entre ambdós animals no és tan sovintejat.

Per Ignació Morgado, psicobiòleg, la por que produeixen les serps, les abelles, les aranyes... és molt consistent i no desapareix fàcilment: «hem de reconèixer que la majoria dels estímuls i situacions que produeixen por i, per extensió altres emocions humanes i els seus sentiments concomitants, són apresos». I és que les respostes de por també són aprenentatges d'allò més corrent entre els humans. Acostumen a ser fruit d'un trauma psíquic causat per catàstrofes socials. En aquesta línia, fragilitat, empobriment i incapacitat són les conseqüències psíquiques, segons l'estudi Trauma psíquic i transmissió intergeneracional, que han patit gran part del catalans que van viure de prop la guerra del 36-39, la postguerra, el franquisme i el postfranquisme. Ho avala taxativament Josep Tremoleda, promotor cultural, quan diu que el règim franquista, repressiu com era per essència, va arribar al moll de l'os del poble i va reeixir a inocular-hi el virus de la por, «que va generar un inaudit nivell d'autocontrol, una mena de seny que no era virtut, sinó malaltia» (dins el llibre biogràfic Josep Tremoleda: plantar cara a la por). Aquest patiment reprimit explica que molts catalans no s'hagin pogut construir com a subjectes saludables. I que els descendents successius hagin percebut i reproduït en ocasions aquest desmantellament psíquic i afectiu.

L'esmentada investigació, que ha treballat amb diferents generacions d'aquest convuls període, constata que hi ha un fil conductor d'aquest trauma, que queda inoculat de forma inconscient. És a dir, les violències del passat, tant a nivell individual com social, es transmeten a segones, terceres i fins i tot quartes generacions. Teresa Morandi i Anna Miñarro, autores de la recerca, també parlen de traumes comuns com «la desconfiança envers l'altre, quelcom que es va inculcar en les pròpies famílies. Es va transmetre que compartir era un perill i es va imposar el silenci» (La Vanguardia, 27-11-08). Ambdues investigadores assenyalen que l'única manera d'escapar-nos de l'abisme és conèixer-lo: «les violències del passat tenen relació amb les violències del present» (Diari de Girona, 27-11-08). I aquestes pors històriques, que encara traginem incrustades a la ment, és justament el mecanisme que no ens deixa ser, que impedeix refer-nos com a poble. I, llavors, per por a morir «ens suïcidem», que diu el periodista Ryszard Kapuscinski (El País, 25-1-07).

*Quim Gibert  és psicòleg i coautor del llibre "El despertar dels Països Catalans"