Entrevista a JEAN-LOUIS DUPONT

Entrevista Lluís Simon
 
L'advocat més mediàtic de l'esport europeu treballarà a partir d'ara a Barcelona com a soci d'un dels bufets més prestigiosos del país, el de Roca Junyent. Junts ja van ser capaços d'aconseguir la històrica sentència del TAS a favor de la independència jurídica de les federacions catalanes respecte de la llei espanyola.

—L'últim cop que ens vam veure va ser a Fresno. Quin record en té, d'allò?

—«Una bogeria. Sempre m'agrada analitzar les coses jurídicament i des d'un punt de vista intel·lectual, el de les seleccions és un afer que aixeca massa passions.»

—Però tant en aquell cas com en l'altre en què va estar implicat, el de la federació de bitlles, es pot considerar que la part catalana tenia la raó jurídica de la seva part?

—«Cada esport és diferent perquè les federacions internacionals estan ubicades en països diferents que tenen tots lleis diferents, però sí els estatuts d'aquests organismes accepten com a membres un territori com el de Catalunya, jurídicament no hi ha cap problema.»

—Estem, doncs, com el 1996 quan va escriure el dictamen que li va demanar Jaume Llauradó per a la plataforma pro seleccions?

—«En termes genèrics, sí. Des de la meva perspectiva en aquests anys només ha canviat una cosa, però és important. Hi ha la tendència general de les federacions internacionals a canviar els seus estatuts i acoblar-los al dret internacional de l'ONU, que només accepta els estats com a membres.»

—Ja sé que l'incomoda aquest tema, però quan va treballar pel govern català o per la federació catalana de bitlles, va sentir pressions polítiques o del tipus que sigui que anaven més enllà de les d'un cas normal?

—«Vaig veure un xoc de postures contràries que va ser radical. Tots volíem la raó, lògicament, però la volíem amb arguments jurídics sobre la taula. Personalment, no he rebut mai cap tipus de pressió. Una altra cosa és que les parts en litigi utilitzin totes les armes que puguin per guanyar el cas i que siguin legítimes, és clar.»

—El Tribunal d'Arbitratge Esportiu és la panacea per al dret esportiu?

—«És un bon instrument i és eficaç sempre que sigui un arbitratge voluntari, perquè sinó viola el dret equitatiu i l'article 6 de la Declaració Universal dels Drets Humans (tota persona té dret, en totes les parts, al reconeixement de la seva personalitat jurídica). Fins i tot la FIFA ha hagut d'admetre que els jugadors poden acudir a la justícia ordinària per resoldre un traspàs. El 97% dels casos es continuen resolent en el TAS, però les parts hi van de manera voluntària.»

—Amb la perspectiva del temps veu el«cas Bosman» com una gran revolució?

—«Era una cosa que tard o d'hora canviaria. Ha tingut certs efectes psicològics, com veure l'Arsenal sense anglesos [riu], però més enllà d'això no va ser jurídicament una cosa excepcional.»

—Hi ha algun cas que realment hagi trasbalsat l'statuo quo de l'esport internacional?

—«El de David Meca –acusat de dopatge pel COI– el 2006, tot i que no va ser gaire mediàtic. Aquell dia, la justícia europea va decidir que l'esport, com qualsevol altra activitat humana, està subjecta a la llei comunitària. El COI, els clubs i les federacions deixaven de ser uns ens superiors que només es regulaven entre ells mateixos.»

—Però encara sembla que hi hagi una por atàvica en el món de l'esport d'anar a la justícia ordinària?

—«Això canviarà; de fet el Tractat de Lisboa ho especifica. El debat de la justícia i les federacions ja és inútil. Totes estan per sota de la llei.»

—Els clubs de futbol, doncs, ja tenen el camí lliure i no han de tenir por per fer una lliga europea per sobre dels actuals campionats estatals?

—«El G-14 ja tenia al cap aquesta idea com un projecte de futur, però els canvis no seran ràpids. Els clubs de la Premier League es van pensar fa tres anys que ells sols ja podrien fer la seva pròpia NBA del futbol mundial, però tampoc se n'han sortit.»

—Per la seva experiència, visualitza en el futur aquesta NBA del futbol a Europa?

—«D'aquí a 25 anys, m'imagino que això podria ser una realitat. No tinc clar, però, que grans capitals europees com ara Dublín, es quedin fora d'aquest gran campionat.»

—S'imagina quina fórmula ho podria resoldre?

—«Hi ha dues possibilitats. La primera de format piramidal. Hi hauria una primera divisió amb els millors clubs; dues categories de segona, quatre de tercera, etc. Això no resoldria que grans ciutats europees es quedessin sense un equip en la primera divisió. L'altra fórmula és la de dividir Europa per blocs, per exemple Espanya i Portugal, les Illes Britàniques, l'Europa de l'Est, etc., i que cada una d'aquestes regions organitzi el seu propi campionat i que al final els millors s'enfrontin en una súper Champions League. També hi ha la possibilitat que sorgeixi una tercera fórmula que ara no puc imaginar.»

—La cessió d'esportistes professionals amb contracte a les seleccions també genera controvèrsia legal?

—«Si hi ha un acord negociat entre el club que posseeix els drets del jugador i la federació que els vol en principi no hi ha problema. El conflicte sorgeix quan els clubs consideren excessiva aquesta situació.»

—És el que ha passat amb l'handbol?

—«El Group Club Handball, el G-14 de l'handbol, ha sol·licitat a la federació internacional un canvi en tota la programació de calendaris. Aquest és un cas escandalós. Cada gener hi ha una competició internacional i l'any que hi ha Jocs Olímpics, n'hi ha dues. Les federacions es queden els jugadors més de cent dies. Això canviarà.»

—Abans parlàvem de traspassos. Com ha anat el seu fitxatge pel bufet Roca Junyent?

—«Vaig conèixer el Miquel en el procés de la federació catalana de bitlles contra la federació espanyola al TAS i ens vam avenir. Volia venir a treballar aquí i vaig trucar un company seu per si coneixia algun advocat amb el qual podia associar-me. Em va deixar clar que el lloc on havia de venir era aquest.»

—Només lluita per «causes justes»?

—«Tinc el luxe de permetre'm rebutjar els casos que èticament no em fan el pes, però no tothom ho pot fer.»